viernes, 16 de diciembre de 2005

De aquella penosa sesión, la prensa de la ciudad publicó algunas fotos. En ellas sólo aparecían algunos de los pacientes asistentes a la conferencia. En ninguna foto aparecía el rostro de los boicoteadores, bien protegidos por una prensa que sabe contra quien juega. A juicio de nuestra subvencionada e inútil prensa, los que agreden, insultan, coartan la libertad de expresión, deben ser protegidos de cualquier crítica, y los que los sufren, escarnecidos públicamente.
La impunidad de los fascistas será la condena de los que miran a otro lado ante sus violencias.

jueves, 15 de diciembre de 2005

L'inici de Ciutadans a Girona

El 13 de desembre de 2005, el tripartit celebrava els seus primers dos anys. Ho va fer formalment, molt formalment, amb un acte autocomplaent que va reunir el Govern i els representants del PSC, ERC i ICV al Saló del Tinell, escenari del Pacte que els havia portat a dirigir el Govern de la Generalitat. Es trovaben a mitja legislatura, previsiblement. També eren a mig camí entre dos moments clau: l’aprovació del Projecte d’Estatut pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre, i la sessió del tabac entre Zapatero i Mas, un pacte per corregir el projecte d’Estatut, que provocaria a la llarga la ruptura del tripartit i la convocatòria d’eleccions anticipades. De tota manera, un titular de l’edició catalana de El País, premonitòriament, deia l’endemà:

“El tripartito de la izquierda refuerza sus lazos con vistas a una segunda legislatura”

Vist com han anat les coses, cal reconèixer que voluntat no els ha mancat. Al text de l’article es deia:

Maragall aludió ayer a que el protagonismo tomado por la reforma estatutaria ha podido deformar incluso la imagen del propio Gobierno. En estos dos años, dijo, "se ha roto la asociación entre nacionalismo conservador y defensa de Cataluña" impulsada por los gobiernos de CiU. "Hasta el punto", añadió, "de que parecía que nos habíamos vuelto todos nacionalistas. Pero no es eso: es que el nacionalismo ha dejado de patrimonializar el catalanismo, y eso es bueno".
L’eterna distinció entre nacionalisme català i catalanisme, que un mortal només pot entendre si compleix dues condicions necessàries però no suficients: 1) gaudir d’una ment privilegiada, i 2) ser dirigent del PSC.

El mateix dia, aproximadament a la mateixa hora, però a Girona, a l’Hotel Sol, Albert Boadella, dramaturg, Teresa Giménez Barbat, escriptora, i Francesc de Carreras, Catedràtic de Dret Constitucional, intenten fer-se sentir entre la cridòria d’una quinzena de nois i noies, que aparenten ser majors d’edat, alguns, dirigits per dos o tres (ara sí, inequívocament) majors d’edat. Han entrat acompanyant Albert Boadella. En alguna foto publicada Boadella presenta el seu somriure més irònic mentre un aparent menor d’edat llença, no se sap a qui, amb un esprai, una substància que es va dir que feia pudor. La foto és tota un al·legoria de la distància, no només en edat, que separa dues generacions: la que ha lluitat i la que només juga a que està lluitant. D’aquella sessió han circulat altres fotos també molt interessants (algú va parlar de pederàstia intelectual, en referència a les persones d’edat que van portar als nois i noies a la representació).

Els conferenciants no van poder començar fins que, després de tres llargs quarts d’hora de suportar (ells i els assistents) els crits insultants dels boicotejadors, els ànims s’escalfen i es produeixen els primers, i darrers, contactes físics. Els policies, camuflats fins aquell moment, es deixen veure finalment, i els reporters gràfics busquen aleshores la foto que han esperat pacientment, la foto que demostri l’agressivitat dels assistents. Són els mateixos policies que han permès l’acció dels boicotejadors, i els mateixos reporters que no han trobat prou motivant la imatge de les estelades darrera les quals s’amaguen (alguns fins i tot emmascarats) aquells brètols. Una conversa entre policies i maulets, un pacte, el càntic dels segadors, s’ha acabat la festa, i fins demà, que ja ho trobarem a la premsa.

miércoles, 14 de diciembre de 2005

La benvinguda de la premsa gironina

El vergonyós tractament que la policia i la premsa local va donar aquell vespre a la llibertat d’expressió ja és història. La vergonyosa manera en què es va permetre aquella coacció en un acte lliure, el judici de certa premsa sobre les intencions dels assistents, i la posat en dos plans simètrics i equivalents dels assistents i els boicotejadors. Aquell vespre vam coincidir amb una premsa i una policia que ens vigilava, que no actuaren fins que els assistents van intenten defensar de debó el seu dret a sentir aquells que exerceixen el seu dret de llibertat d’expressió. Molts dels assistents a aquella xerrada ens hem trobat després, i hem reconegut que el que allà vam veure i patir era prou revelador d’un temps i un país.

Està per veure en quin lloc es decidia aquell vespre el nostre futur. Si al Tinell o a l’Hotel Sol. Si en la cel·lebració autocomplaent al Tinell d’una classe política encantada de conéixer-se a ella mateixa, o en l’enfrontament, autèntic però afortunadament no massa violent i només pel control d’una sala de conferències, entre el totalitarisme i la LLIBERTAT.

Maulets boicotegen un acte de Boadella a Girona, hi ha baralles i els Mossos hi han d'intervenir

(Un exemple de com cal explicar les coses)

El Punt (14 de desembre de 2005)

SALVADOR GARCIA-ARBOS. Girona
La plataforma Ciutadans de Catalunya havia organitzat amb molt de secret un acte a Girona amb Albert Boadella, Francesc de Carreras i Maria Teresa Giménez Barbal, però Maulets ho va saber i va fer una crida al boicot a través de missatges de mòbil. Una vintena d'independentistes van concentrar-se a l'entrada de l'hotel Melià per rebre Boadella i De Carreras. Els van acompanyar fins a la sala a on es va fer l'acte, on hi havia una setantena de persones. Els uns cridaven «fora». Els altres, «fuera». Els uns i els altres s'acusaven de feixistes. L'ambient pujava de to. I dues dones es van enfrontar. Una acòlita de Boadella va agredir una independentista, li va arrencar una arracada i li va llançar les ulleres a terra. Instants després, un dels assistents a l'acte va aixecar una cadira disposat a llançar-la als independentistes. El va aturar un dels molts agents de paisà dels Mossos d'Esquadra que hi havia a l'acte. Maulets no descarta denunciar els dos agressors, sobretot després que ells fossin identificats a petició dels organitzadors de l'acte. Maulets va pactar amb els Mossos que deixaria l'acte després de cantar Els segadors.

Un gobierno



Tres mesos més tard, Arcadi Espada, un dels promotors de Ciutadans, publicava el seu article “Un gobierno” on resumia alguns episodis de la història d’aquell govern trapella:

El PSC, ERC e IC suscriben el Pacto del Tinell para formar gobierno: se comprometen a no establecer «ningún acuerdo» con el PP y a impedir su presencia en el Gobierno del Estado. El consejero jefe, Carod-Rovira, se reúne con dirigentes de ETA: después cesa en el Gobierno. Destituido el secretario de Comunicación por un informe donde se clasifica a los medios según su hostilidad o afinidad con el poder político. La Federación Internacional de Patinaje no admite el ingreso de la selección catalana: Carod llama al boicot contra Madrid, ciudad olímpica: se desencadena en España un boicot al cava. Hundimientos en el Carmelo barcelonés: el nuevo secretario de Comunicación prohíbe el acceso a los medios a determinadas áreas del barrio. Maragall acusa a CiU de tener un problema llamado 3%: Mas entiende la cifra y el problema, y amenaza con frustrar la redacción del Estatut si Maragall no retira la acusación: es retirada. Respecto de la actitud de la oposición política y mediática, el presidente afirma que se siente como una mujer maltratada. Durante un viaje a Israel, Maragall y Carod bromean con una corona de espinas. El Fórum de las Culturas acaba con fracaso económico y de audiencia. En plena negociación sobre la financiación autonómica, el consejero de Iniciativa, Joan Saura, afirma que es preciso poner límites a la solidaridad entre españoles. Se extiende el boicot a todo tipo de productos catalanes. Maragall declara en México: «La lengua catalana era como nuestro ADN, el material genético que nos definía. Con él, éramos quienes éramos en cualquier parte. Sin él, no seríamos quienes éramos». El presidente propone el ingreso de Cataluña en el espacio francófono. Huguet, consejero de Comercio, advierte de que si «falla» el Estatut, se generará una «crisis social» y «guerra civil», entre comillas, en Cataluña que ERC girará en contra de España «como si fuera Els Segadors». El Parlamento aprueba una propuesta de Estatuto en cuyo Preámbulo se asegura que «Cataluña ha modelado un paisaje». Se abren oficinas donde los ciudadanos pueden denunciar a ciudadanos que infrinjan la Ley de Política Lingüística. El presidente anuncia una remodelación de su Gobierno, y ERC se la prohíbe. Una ley detalla las funciones del Consejo Audiovisual de Cataluña: entre ellas el establecimiento de la veracidad informativa. Se divulga que el Gobierno ha gastado 56 millones en informes de asesoría de gestión, fundamentalmente propagandísticos. ERC vota no al Estatuto en el Congreso. El consejero Carretero califica a Zapatero de «demagogo españolista» y le achaca que el Estatut haya sido un desastre: el consejero sigue en su puesto. ERC exige a empleados de la Generalitat el pago de cuotas al partido si quieren mantener su trabajo.