El 13 de desembre de 2005, el tripartit celebrava els seus primers dos anys. Ho va fer formalment, molt formalment, amb un acte autocomplaent que va reunir el Govern i els representants del PSC, ERC i ICV al Saló del Tinell, escenari del Pacte que els havia portat a dirigir el Govern de la Generalitat. Es trovaben a mitja legislatura, previsiblement. També eren a mig camí entre dos moments clau: l’aprovació del Projecte d’Estatut pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre, i la sessió del tabac entre Zapatero i Mas, un pacte per corregir el projecte d’Estatut, que provocaria a la llarga la ruptura del tripartit i la convocatòria d’eleccions anticipades. De tota manera, un titular de l’edició catalana de El País, premonitòriament, deia l’endemà:
“El tripartito de la izquierda refuerza sus lazos con vistas a una segunda legislatura”
Vist com han anat les coses, cal reconèixer que voluntat no els ha mancat. Al text de l’article es deia:
Maragall aludió ayer a que el protagonismo tomado por la reforma estatutaria ha podido deformar incluso la imagen del propio Gobierno. En estos dos años, dijo, "se ha roto la asociación entre nacionalismo conservador y defensa de Cataluña" impulsada por los gobiernos de CiU. "Hasta el punto", añadió, "de que parecía que nos habíamos vuelto todos nacionalistas. Pero no es eso: es que el nacionalismo ha dejado de patrimonializar el catalanismo, y eso es bueno".
L’eterna distinció entre nacionalisme català i catalanisme, que un mortal només pot entendre si compleix dues condicions necessàries però no suficients: 1) gaudir d’una ment privilegiada, i 2) ser dirigent del PSC.
El mateix dia, aproximadament a la mateixa hora, però a Girona, a l’Hotel Sol, Albert Boadella, dramaturg, Teresa Giménez Barbat, escriptora, i Francesc de Carreras, Catedràtic de Dret Constitucional, intenten fer-se sentir entre la cridòria d’una quinzena de nois i noies, que aparenten ser majors d’edat, alguns, dirigits per dos o tres (ara sí, inequívocament) majors d’edat. Han entrat acompanyant Albert Boadella. En alguna foto publicada Boadella presenta el seu somriure més irònic mentre un aparent menor d’edat llença, no se sap a qui, amb un esprai, una substància que es va dir que feia pudor. La foto és tota un al·legoria de la distància, no només en edat, que separa dues generacions: la que ha lluitat i la que només juga a que està lluitant. D’aquella sessió han circulat altres fotos també molt interessants (algú va parlar de pederàstia intelectual, en referència a les persones d’edat que van portar als nois i noies a la representació).
Els conferenciants no van poder començar fins que, després de tres llargs quarts d’hora de suportar (ells i els assistents) els crits insultants dels boicotejadors, els ànims s’escalfen i es produeixen els primers, i darrers, contactes físics. Els policies, camuflats fins aquell moment, es deixen veure finalment, i els reporters gràfics busquen aleshores la foto que han esperat pacientment, la foto que demostri l’agressivitat dels assistents. Són els mateixos policies que han permès l’acció dels boicotejadors, i els mateixos reporters que no han trobat prou motivant la imatge de les estelades darrera les quals s’amaguen (alguns fins i tot emmascarats) aquells brètols. Una conversa entre policies i maulets, un pacte, el càntic dels segadors, s’ha acabat la festa, i fins demà, que ja ho trobarem a la premsa.
