Enquesta de El País publicada el diumenge 26 de setembre. C's 4 diputats.
Enquesta de Rac1 publicada el dilluns 27 de setembre. C's 3-4 diputats.
lunes, 27 de septiembre de 2010
Enquestes
Aquest cap de setmana s'han fet públiques dues enquestes. Una de El País i l'altre de Rac1. Ambdues donen un creixement a Ciutadans (C's) arreu de Catalunya, el que es tradueix en la consolidació del partit al Parlament amb un creixement directe en escons.
Enquesta de El País publicada el diumenge 26 de setembre. C's 4 diputats.
Enquesta de Rac1 publicada el dilluns 27 de setembre. C's 3-4 diputats.
Enquesta de El País publicada el diumenge 26 de setembre. C's 4 diputats.Enquesta de Rac1 publicada el dilluns 27 de setembre. C's 3-4 diputats.
sábado, 25 de septiembre de 2010
martes, 21 de septiembre de 2010
OPINIÓ
28-N: Cap un Parlament més representatiu
A les sis forces polítiques presents al Parlament avui en dia probablement s'hi sumin més partits: L'obtenció de representació parlamentària per part de Ciutadans al 2006 va demostrar que un partit polític no considerat dels 'tradicionals' podia arribar a obtenir escons al Parlament, duent-se a terme així una fita fins abans no aconseguida per ningú a Catalunya.
Doncs bé, tot sembla apuntar a que el camí obert per Ciutadans al 2006 portarà cap a una major fragmentació del Parlament; fet que, sens dubte, conduirà cap a un Parlament més representatiu. Fins ara, les convocatòries electorals han vingut marcades pel denominat 'vot útil', però tot sembla indicar que queda poc per a superar aquest inconvenient, quedant pendent encara de solucionar l'important problema de l'abstenció.
El 'vot útil' suposa una lacra per la democràcia: lluny de votar a l'opció que més els representa, els ciutadans opten per conformar-se amb l'opció menys dolenta però amb possibilitats d'obtenir una àmplia representació, o per votar a la contra. Alguns partits s'han aprofitat d'aquesta situació, dissenyant campanyes electorals que es limitaven a criticar al contrari, sense ni tan sols explicar les seves pròpies propostes (vegi's, per exemple la campanya del PSC: 'Si tu no hi vas, ells tornen').
Així doncs, sembla que les regles del joc per a les properes eleccions al Parlament seran diferents de les que hem tingut fins ara. Tant es així que ni tan sols les enquestes ens poden donar massa idea de quins seran els resultats finals: els importants marges d'error i l'especial incidència d'aquests en els partits amb poca representació faran que les eleccions del 28-N siguin les més incertes de les darreres dècades.
David Liern, candidat de C's per Girona
Publicat
http://blogs.aragirona.cat/david-liern/blog/28-n-cap-un-parlament-mes-representatiu
OPINIÓ
Dret, història i drets històrics.
Des de fa algun temps, estan en boca de molts els anomenats “drets històrics”. Qui fa referència a aquest terme sol sostenir que existeixen una sèrie de drets que, pel simple fet d'haver estat vigents en el passat, se segueixen tenint.
El propi Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, abans de ser adaptat a la Constitució, feia referència a la figura dels “drets històrics del poble català”. Així, en el preàmbul de la norma estatutària es deia que l'autogovern de Catalunya es fonamentava en la Constitució, així com en els drets històrics, els quals s'emmarcaven en la pròpia Constitució [sic]. Buscant en la Carta Magna referències als citats drets, ens trobem amb que la única menció en tal sentit la trobem en la Disposició Addicional Primera, i que aquesta solament parla dels “drets històrics dels territoris forals”. Així les coses, sembla que hi ha algun element que no acaba d'encaixar: La remissió de l'Estatut als "drets històrics emmarcats en la Constitució” només cobraria sentit de considerar a Catalunya com a territori foral, condició que és ben sabut que no ostenta.
No obstant això, sí existeix actualment un Dret civil propi de Catalunya, que regula determinades situacions de manera diferent a com aquestes són tractades pel Dret civil comú, i fins i tot té institucions pròpies. Però no té sentit dir que aquest és fonament de l'autogovern de Catalunya, en tant que és simplement una branca de la seva legislació.
Dit l'anterior, sembla lògic pensar que la intenció amb la qual es va introduir l'expressió “Drets històrics” en el preàmbul i l'article cinquè de l'Estatut no era la de fer referència al Dret civil català, sinó a un conjunt de drets que sí poguessin, d'alguna manera, ser fonament de l'autogovern de Catalunya, pel qual caldria remuntar-se a les normes que dictaven les Corts de Barcelona fins al segle XVIII.
Així doncs, veiem com mitjançant l'Estatut de 2006, els nacionalistes desitjaven establir com a base de l'autogovern actual de Catalunya les lleis de fa tres segles. Sobre aquest tema cal dir que es tracta d'un esforç del tot inútil: En primer lloc perquè aquestes normes no entren en la categoria de drets històrics forals que regula la Constitució, i en segon perquè és clar que tot allò succeït abans de l'aprovació de la Constitució – incloses les lleis ja derogades – té molt valor històric, però no jurídic, tret que la pròpia Constitució així ho disposi. Això és així perquè l'aprovació d'una Constitució suposa la ruptura amb el règim jurídic anterior: El poble, en exercici de la seva pròpia sobirania, decideix assentar les bases per a un nou ordenament. Això no significa que es trenqui amb tota la tradició jurídica anterior, però sí suposa que, de mantenir-se algun element preexistent, aquest passa a tenir com a base la nova Llei de Lleis.
Dir que Catalunya té com a base d'autogovern els seus “drets històrics” no és diferent a dir que qui així ho desitgi té dret a seguir pagant en pessetes, o que els conductors poden circular a 120 km/h a les zones de velocitat variable de Barcelona i voltants, ja que una llei ja derogada ho emparava. I és que els drets, quan les lleis en què es basen són derogades, passen a ser història, no drets històrics.
Publicat
GironaNoticies
http://www.gironanoticies.com/noticies/noticia.php?id=18398
Des de fa algun temps, estan en boca de molts els anomenats “drets històrics”. Qui fa referència a aquest terme sol sostenir que existeixen una sèrie de drets que, pel simple fet d'haver estat vigents en el passat, se segueixen tenint.
El propi Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, abans de ser adaptat a la Constitució, feia referència a la figura dels “drets històrics del poble català”. Així, en el preàmbul de la norma estatutària es deia que l'autogovern de Catalunya es fonamentava en la Constitució, així com en els drets històrics, els quals s'emmarcaven en la pròpia Constitució [sic]. Buscant en la Carta Magna referències als citats drets, ens trobem amb que la única menció en tal sentit la trobem en la Disposició Addicional Primera, i que aquesta solament parla dels “drets històrics dels territoris forals”. Així les coses, sembla que hi ha algun element que no acaba d'encaixar: La remissió de l'Estatut als "drets històrics emmarcats en la Constitució” només cobraria sentit de considerar a Catalunya com a territori foral, condició que és ben sabut que no ostenta.
No obstant això, sí existeix actualment un Dret civil propi de Catalunya, que regula determinades situacions de manera diferent a com aquestes són tractades pel Dret civil comú, i fins i tot té institucions pròpies. Però no té sentit dir que aquest és fonament de l'autogovern de Catalunya, en tant que és simplement una branca de la seva legislació.
Dit l'anterior, sembla lògic pensar que la intenció amb la qual es va introduir l'expressió “Drets històrics” en el preàmbul i l'article cinquè de l'Estatut no era la de fer referència al Dret civil català, sinó a un conjunt de drets que sí poguessin, d'alguna manera, ser fonament de l'autogovern de Catalunya, pel qual caldria remuntar-se a les normes que dictaven les Corts de Barcelona fins al segle XVIII.
Així doncs, veiem com mitjançant l'Estatut de 2006, els nacionalistes desitjaven establir com a base de l'autogovern actual de Catalunya les lleis de fa tres segles. Sobre aquest tema cal dir que es tracta d'un esforç del tot inútil: En primer lloc perquè aquestes normes no entren en la categoria de drets històrics forals que regula la Constitució, i en segon perquè és clar que tot allò succeït abans de l'aprovació de la Constitució – incloses les lleis ja derogades – té molt valor històric, però no jurídic, tret que la pròpia Constitució així ho disposi. Això és així perquè l'aprovació d'una Constitució suposa la ruptura amb el règim jurídic anterior: El poble, en exercici de la seva pròpia sobirania, decideix assentar les bases per a un nou ordenament. Això no significa que es trenqui amb tota la tradició jurídica anterior, però sí suposa que, de mantenir-se algun element preexistent, aquest passa a tenir com a base la nova Llei de Lleis.
Dir que Catalunya té com a base d'autogovern els seus “drets històrics” no és diferent a dir que qui així ho desitgi té dret a seguir pagant en pessetes, o que els conductors poden circular a 120 km/h a les zones de velocitat variable de Barcelona i voltants, ja que una llei ja derogada ho emparava. I és que els drets, quan les lleis en què es basen són derogades, passen a ser història, no drets històrics.
Publicat
GironaNoticies
http://www.gironanoticies.com/noticies/noticia.php?id=18398
miércoles, 15 de septiembre de 2010
Opinión
La encrucijada de Mas
Convergència i Unió se está planteando en estos días a qué segmento de su electorado le resulta más rentable traicionar:Por un lado, una segunda edición del pacto del Majestic supondría mantener su ideología de derechas intacta, pero deberían renunciar a su vertiente soberanista, en la cual llevan tiempo reafirmándose, y que les supone también un buen puñado de votos. Esta posibilidad viene siendo negada sistemáticamente por CiU des de hace unos meses, pero ya se sabe que los partidos tradicionales son muy aficionados al "donde dije digo, digo Diego". Resulta significativo que en este caso no lo hayan afirmado ante notario, como sí hicieron en 2006. Por su parte, el PP de Sánchez-Camacho lleva tiempo allanando el terreno para hacer posible ese pacto, que sería el único que les daría un posible acceso al Govern.
Así pues, la única condición del PPC al pacto es que CiU renuncie a convocar un referéndum de independencia. En el fondo, se trata de una condición poco más que testimonial, porque el propio Mas dijo hace ya algún tiempo que rechazaba convocar el referéndum porque, según él, "el país no está maduro, ni tiene una mayoría social clara".Probablemente los inmaduros sean los que hacen este tipo de declaraciones, ya que no quieren aceptar la existencia de una mayoría social clara de sentido contrario al que ellos querrían.
La segunda posibilidad que tendría CiU a la hora de pactar sería Esquerra. En este caso, sucedería exactamente lo contrario que en el anterior: Mas debería contentarse con un Pla de Govern bastante distinto al suyo propio, pero que por otro lado incluiría la independencia de Cataluña a corto plazo. El problema, en este caso, es la divergencia de intereses entre ambos partidos, ya que mientras CiU busca la independencia a plazos, ERC la quiere tener encima de la mesa lo antes posible. Está claro que si un pacto así se vislumbrara probable, se conseguiría contrarrestar - al menos en parte - la más que previsible bajada de ERC en las próximas autonómicas en favor de Carretero y Laporta, por lo cual está claro que quien saldría más beneficiada, o más perjudicada de producirse o no - respectivamente - el citado pacto, es la propia Esquerra.
He iniciado este artículo vaticinando que CiU traicionará a parte de sus votantes en el caso de producirse alguno de estos hipotéticos pactos. Me parece que no hay mejor forma de expresarlo porque, como ya ha pasado con anterioridad, este tipo de pactos se producirán a posteriori de las elecciones. Hasta entonces, todo será decir que no va a haber pactos de ninguna clase y que quieren gobernar en solitario, cosa que es evidente. Pero para que los pactos no supongan una traición al votante deben anunciarse antes de que éste emita su voto porque, probablemente, mucha gente dejaría de votar a un determinado partido si supiera de antemano que está dispuesto a vender su voto por un puñado de escaños.
Publicado en:
http://www.teleprensa.es/girona-noticia-241351-La-encrucijada-de-Mas.html
Las mentiras del 11-S
Ciutadans (C's) denuncia las mentiras del 11-S en un vídeo
● C's asegura: “El 11-S es un día de exaltación patriótica basado en un falso mito” Barcelona, 9 de septiembre de 2010. Ciutadans (C's) ha publicado un vídeo en el que denuncia “las mentiras del 11-S y el uso que hacen de ellas el resto de formaciones políticas”.
Entre otras cosas, C's destaca que “el 11-S es un día de exaltación patriótica basado en un mito falso”: “El nacionalismo considera que el 11 de septiembre de 1914 Cataluña pierde sus libertades y se somete a una España invasora, unas libertades que no existían en 1714 porque todavía no se había inventado la democracia”.
“Dicen además que llegó un rey español, que en realidad era francés, que llegó a Cataluña para prohibir a una sociedad analfabeta a aprender en catalán en una escuela que no existía”, matiza C's.
Además, C's señala que “el resto de partidos catalanes hacen ofrenda a Rafael Casanova, considerado un mártir por el nacionalismo, cuando ni fue un héroe ni murió en combate, sino que murió de viejo y habiéndose pasado al bando que quienes le rinden homenaje consideran enemigos”.
C's recuerda que, por esta razón, no acudirá a la ofrenda floral a Rafael Casanovas y que celebrará un acto alternativo el mismo 11-S en la avenida Josep Tarradellas, junto al monumento de Tarradellas, a las 12:00 horas bajo el lema “Convivencia Sí, Independencia, no”.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)