Hay que afrontar sin demora la posible Metástasis del cancer nacionalista en España. Los españoles que deseamos seguir siéndolo, y que aún somos por fortuna una abrumadora mayoría (¿hasta cuando?) hemos de entender lo que está sucediendo en este período aciago de nuestra historia común, porque si no sabemos lo que nos pasa, lo que se avecina será mucho peor de lo que imaginamos. Y lo que pasa es que nuestros dos grandes partidos nacionales han cedido a la tentación de un trueque fáustico: han entregado España a los nacionalistas a cambio del poder eterno. Una llamada a la responsabilidad ética, política y social, como respuesta frente al desmembramiento del Estado y sus posibles consecuencias que amenaza con dinamitar desde dentro las raíces democráticas que dan valor a la Constitución de 1978.
La història es repeteix, després de 70 anys. Hem tornat a l’any 36, crides enfurismades als púlpits i balconades des de les esglésies y edificis públics a parlaments de polítics conduint a fidels i infidels a aixecaments en nom de Déus y pàtries. Ara, després de 31 anys de la mort al llit del dictador i una transició fructífera i constitucional, la classe política ja no necessiten les balconades s’han fet propietaris repartint subvencions a dojo dels nous mitjans de comunicació ; tornant a crear sentiments de qui te la Nació més gran rica y lliure. Un altre cop tenim salva pàtries disposats a enfrontar als ciutadans entre si, a costa del que sigui exaltant factors patriòtics. No ens mereixem aquests polítics interessats només en enfrontar-nos a uns contra els altres en nom de nacions ni de diferències territorials, els drets són nostres no del territori on som, és necessari tenir representants polítics que administrin el nostre benestar social amb eficàcia i professionalitat. Els sentiments de pàtria o religió són només de cadascú i els administrem nosaltres en l’àmbit particular o social sense que ningú els utilitzi en el seu propi interès per aconseguir afinitats que al final sempre són rentables per tapar els seus pecats i seguir a les poltrones.
No hace mucho, Esquerra Republicana encargó una encuesta sobre los jóvenes de Blanes. Una gran mayoría respondió sentirse tan catalán como español.
Maragall tiene razón, seguro, en una cosa: el procedimiento de elaboración y aprobación del nuevo Estatuto de Cataluña ha estado viciado, y mejor hubiera sido, para los interesados en ello, plantear claramente una reforma constitucional. Maragall creyó en su momento que Rodríguez Zapatero podía prometer por su cuenta lo que prometió, que aceptaría cualquier propuesta que aprobase el Parlament, y cometió el gravísimo error, arrastrando con él al resto de la clase política catalana, de confundir el poder de un Presidente del Gobierno con la soberanía del conjunto de los españoles.
Nadie puede negar que la propuesta de Estatuto, y también el finalmente aprobado en referéndum, establece una relación de bilateralidad entre Cataluña y España no contemplada en la Constitución. Eso no lo niega ni el soberanismo catalán. Sin embargo, las relaciones entre las Comunidades Autónomas y el Estado son inevitablemente multilaterales, y en eso consiste el modelo federal, del que el Estado Autonómico a lo “café para todos” es concreción empírica. Otras alternativas, como la de ese federalismo llamado asimétrico, deberían ser explicadas y concretadas, y, sobre todo si se quieren aplicar, deberían convencer a una mayoría muy amplia.
Así las cosas, la propuesta de federalismo asimétrico de Maragall sólo podía servir, y de hecho sólo ha convencido, a los que van a ganar con ello mayores cuotas de autogobierno que los demás. Pero los convencidos no pueden pretender que el resto acepte sin más que unos tendrán competencias blindadas y otros en cambio seguirán tutorizados por el Estado en esas mismas competencias, sobre todo si los que tendrán las competencias blindadas quieren conservar las cuotas de poder y decisión, por ejemplo en la representación parlamentaria común. Todo ello con el agravante de ser además los que menos parecen creer en la viabilidad de ese Estado. A los demás no les podía servir esa propuesta, como no nos debe valer a los catalanes cuando los privilegios son para otros, sean en forma de ventajas de la capitalidad del Estado, o en forma de históricos regímenes forales. Todo esto es lo que debería haber contenido una propuesta explícita de reforma constitucional.
Que a los demás no les vale la propuesta catalana se nos ha ido haciendo saber durante el proceso de tramitación en el Congreso y el Senado, y con los recursos de inconstitucionalidad presentados, varios de ellos por las comunidades colindantes con Cataluña, gobernadas desde diferentes colores políticos. La negociación multilateral de las reformas estatutarias que fuesen necesarias, previamente al referéndum, hubiera evitado la situación actual.
Los catalanes pudimos hablar (aunque lo hicimos con la boca pequeña) en el referéndum, pero alguien debió plantearse entonces que si los catalanes creíamos ejercer así un derecho asimilable a una soberanía diferente a la del conjunto de los españoles, faltaba saber la opinión, validada de forma equivalente, de aquella otra hipotética soberanía con la que se quería establecer la relación de bilateralidad.
Día 13 de septiembre de 2007. El Rey está en Gerona y los de siempre han organizado sus numeritos. Se han concentrado ante el ayuntamiento y han quemado unos retratos de los regentes, algo que parece ser delito, ante las narices de la policía. Que se sepa, la policía no ha hecho más que impedir el paso a las zonas restringidas de la ciudad. Una zona no restringida, al parecer, era la Plaza Marqués de Camps, en la que nuestra agrupación tiene la sede, y por la que los manifestantes radicales han pasado, de camino hacia el Pabellón de Fontajau, donde el Rey iba a cenar con los empresarios de Gerona. Los gamberros desocupados hijos de papá (que se autocalifican seguramente de pacifistas y demócratas) han lanzado huevos al balcón de la sede de C’s, intentando alcanzar a algunos militantes que se han asomado para ver quién interrumpía con gritos su pacífica reunión. Es de suponer que todo esto también ha pasado ante las narices de la policía, ya que es impensable que nuestros agentes hayan dejado de vigilar una manifestación de decenas de personas con un largo historial violento y de coacciones (sobre todo cuando están en grupo), mientras cruzaba el centro de la ciudad.
Les propostes sobre la convocatòria d’un referèndum que anomenen d’autodeterminació en el termini de pocs anys podrien ser considerades serioses sempre que qui les fa es definís clarament sobre els aspectes més problemàtics d’un procés de conseqüències immenses.
D’autodeterminar-nos ja hem tingut moltes ocasions, com a mínim en tots els processos electorals d’aquest període democràtic, malgrat l’ambigüitat, calculada o no, que els partits nacionalistes mantenen sobre el tema de la independència. Que els partits partidaris de la independència es presentessin a les eleccions amb un missatge clar sobre aquesta faria obrir els ulls als que no volen veure.
Per altra banda, no es pot presentar un referèndum d’independència com el començament d’un procés. Tot el contrari, hauria de ser el final d’un procés clar i pactat entre les parts afectades, tant de fora com de dins de Catalunya, i això, no cal dir-ho, necessitaria una reforma de la Constitució, no merament formal, sinó del seu esperit. No hauria de passar com el nou Estatut de Catalunya, aprovat en referèndum sense l’acord de bona part dels espanyols, i amb clars dubtes sobre la seva constitucionalitat en aspectes fonamentals.
El problema, com saben els independentistes que han rumiat sobre el tema, és que és molt difícil segregar una part d’una democràcia sobirana sense afectar els drets de molta gent. I encara és més difícil si les parts que s’han de separar i es troben tan lligades. No n’hi ha prou amb dir que una part se separa, cal dir que són dues parts les que se separen, i això comporta també pensar en el futur de les dues parts. I encara a això s’afegeix el fet de que cadascuna de les dues parts és composta per milions de persones que no comparteixen necessàriament la mateixa visió sobre el tema i que s’hauran de sotmetre a la decisió majoritària, però que a més gaudeixen d’uns drets polítics que no es poden obviar, i que no queda clar qui i en nom de què se’ls podrien retirar.
Per altra banda,els independentistes catalans han dibuixat uns mapes que defineixen l’objecte de segregació com un ens geogràfic, com un territori, identificant aquest amb el poble i la nació. Però en democràcia no haurien de comptar tant els límits territorials d’alguns ens històrics com els llaços culturals, comercials i sentimentals de tota mena entre les persones. Qui s’atreveix, mirant i sentint la gent, on es troben els suposats límits geogràfics entre Catalunya i Espanya? Es pot considerar que hi ha enclavaments espanyols al cor del territori català? No es veu, enquesta rera enquesta, que la majoria de la gent a Catalunya se sent, en major o menor grau, alhora catalana i espanyola? En la hipòtesi de la independència, aquesta gent, si no la volem tallar per la meitat, haurà de triar o empassar-se el que surti del procés. A la realitat, la separació entre les dues parts és tan indefinida, que la separació no pot ser més que traumàtica. I no es tracta d’una separació semblant a la d’un matrimoni, on al final es tracta de dues persones que decideixen sobre el seu propi futur. Cal repetir que es tractaria sempre d’una separació en la que una part de la població decideix sobre una altra part important de la població. Per això, per que tot plegat és tan complicat, cal que els que fan aquestes propostes, i per no ser titllats d’irresponsables, deixin clares les seves intencions, les seves idees sobre el procés, i l’status quo final que volen aconseguir.
I a banda de la pregunta, caldria que els independentistes es defineixin sobre algunes coses com les que segueixen, que constitueixen una mostra de quina mena de dificultats es poden trobar en un procés de secessió com el que es planteja.
- Quin seria l’estatus final d’aquells que volguessin mantenir la seva ciutadania espanyola, i de quina manera es garantiria que no perdessin drets de ciutadania en cap dels dos nous estats. Caldria dissenyar les polítiques de ciutadania i immigració dels dos nous estats.
- Com seria el procés legal i constitucional que permetria la convocatòria del referèndum de secessió d’una part de l’ens que té la sobirania (ara per ara, el poble espanyol en el seu conjunt).
- Quins aspectes pràctics caldria pactar abans de la convocatòria: com es repartirien entre els dos nous estats els béns actualment comuns (com ara els recursos, l’aigua, l’energia, les propietats i els béns de l’Estat actual, les ambaixades, les forces armades i les caixes comuns).
- Com s’asseguraria una informació rigorosa, prèvia al referèndum, a tots els afectats, dels termes del pacte de secessió, i en especial a aquells catalans que podrien perdre la ciutadania espanyola sense voler-ho.
- Quines serien les condicions (majories necessàries) per a que la proposta fos aprovada en l’hipotètic referèndum, i les condicions que permetrien revocar-la o invertir el procés d’independència, o fins i tot el retorn a la unitat després d’aquella.
- I ja que inevitablement es cau en un escenari en el que se separen territoris, què passaria amb aquells territoris de l’actual Comunitat Autònoma (comarques, ciutats) que es manifestessin clarament en contra de la proposta de secessió, en cas que aquesta fos aprovada majoritàriament al conjunt del Principat.
- Quina seria la postura del nou Estat català respecte els territoris que el pancatalanisme inclou en els Països catalans, però que després de la separació continuéssin formant part de l’altre Estat resultant de la separació. La reivindicació de la independència es transformaria en una reivindicació territorial i en un conflicte entre Estats?
- En quina mesura el cos sobirà de l’estat existent (el poble espanyol en el seu conjunt) podria manifestar el seu acord o desacord en la culminació d’un procés de segregació.
- Etc, etc.
- I per acabar, i de cap manera com a començament del procés, els que volen la independència passant per un referèndum haurien de proposar quina seria la pregunta, i aquesta hauria de ser clara, de l’estil: Aprova que la Comunitat Autònoma de Catalunya es converteixi en un estat independent del Regne d’Espanya? No haurien de valdre subterfugis tramposos i còmodes, amb referències a l’autodeterminació, de l’estil de: Considera que Catalunya ha de poder decidir el seu futur i per tant aprova la seva autodeterminació?
Les respostes a aquestes qüestions no són simples, i probablement algunes no tinguin una solució democràtica, i aqui es troba el problema. Si ens hem de refiar del vist fins ara, el més probable és que l’independentisme català, davant les dificultats de donar respostes serioses i clares a aquestes qüestions, continuarà recorrent al mateix de sempre: el victimisme, la reivindicació perpètua, i l’insult als que no creiem (es tracta d’una fe, en definitiva) en la viabilitat d’aquestes propostes i les considerem aventures i somnis de panxacontents.
